Més sobre les fucking seleccions nacionals
Sempre he mantingut i mantinc, que les seleccions nacionals no em provoquen ni el més mínim interès. Ni m'interessa la seva existència ni m'interessen les seves competicions. Si de mi depengués quedarien eradicades definitivament en quatre dies. Seleccions....ni les catalanes. Bé, puc comprendre que hi hagi partidaris de les seleccions catalanes si s'entén com una reivindicació per tenir els mateixos drets que tenen els altres. En tot cas es tractaria d'un sentiment transitori fins que tinguem un estat propi. Una cosa semblant a la meva vocació independentista, que també és transitòria. Òbviament, deixaré de ser independentista el dia que Catalunya sigui independent.
Però no ens enganyem, hem de reconèixer que el tema independència està una mica magre i va per llarg. A menys que un tsunami de proporcions bíbliques arrasi la meitat occidental de la península ibèrica o un terratrèmol de grau 10 a l'escala de Richter provoqui la irrupció d'una cadena de vuit mils a la frontera sud de Catalunya que dificulti els hipotètics avanços de l'Acorazada Brunete, la qüestió indepe està lleugerament complicada.
D'altra banda sembla totalment acreditat que hi ha catalans i fins i tot catalans culés, que sorprenentment vibren amb la roja - elequipodetodos. Catalans que accepten amb resignació cristiana i covarda submissió la autoritat dels estaments oficials del futbol. Catalans abonats a la teoria del peix al cove, quina màxima aspiració és aconseguir que la Fifa i la Uefa tinguin pietat de nosaltres i facin el gran sacrifici d'alleugerir una mica el calendari i de subscriure una pòlissa d'assegurances que cobreixi les possibles lesions dels jugadors aportats a les seleccions. Està molt clar que amb actituds com aquesta només s'aconsegueix perpetuar el problema, quan el que realment fa falta són solucions radicals.
La globalització –futbol inclòs- és un fet i ja no té marxa enrere, els estaments del futbol es mouen bàsicament pels diners i el negoci, la majoria de partits de la majoria de lligues són insofribles (Valladolid-Almeria, Livorno-Atalanta, etc.etc), les fronteres i els estats canvien però les ciutats i els clubs perduren (abans amb la URSS i ara amb Ucraïna, el Dynamo de Kiev continua existint i guanyant lligues), la majoria d’aficionats s’identifiquen primer amb el seu equip que no pas amb la seva selecció i -en definitiva- si no hi haguessin seleccions, ni els aficionats vibrarien amb elles ni els jugadors es plantejarien anar-hi. Com diuen en castellà: “muerto el perro se acabó la rabia”, o com diem en català: “morta la cuca, mort el verí”.
Ens trobem davant d'un gran negoci on uns assumeixen les inversions i el risc i uns altres en recullen els beneficis i a sobre posen les regles del joc. Això no es pot permitir. Cal que els grans clubs prenguin la iniciativa, aportin idees i liderin la nova organització del futbol professional. I no cal fer grans invents, doncs ja està tot inventat: es podria començar per prendre exemple de la NBA i la seva manera d'organitzar el bàsquet professional nord-americà.
Si acceptem la hipòtesis de que seria més fàcil aconseguir la independència catalana que no pas dissoldre aquests búnquers que són la Fifa i la Uefa, haurem d'acceptar que qualsevol solució passa per integrar-hi aquests monolítics organismes
Primer de tot caldria prendre dos grans iniciatives:
1.-Refundació del G-14 amb la incorporació de clubs no europeus i fixar uns requisits objectius per formar-ne part. No importa si passa a ser el G-20 o el G-30.
2.-Fundació d'un nou organisme que batejaríem com a GFA (Global Football Association), integrat per la Fifa, Uefa i el G-xx, que controlaria l’organització globalitzada del futbol professional.
Recordem a grans trets que la NBA s’organitza amb dues conferències (Est i Oest) amb un total de 30 equips. Un total de sis divisions (tres per conferència) amb cinc equips per divisió. Es classifiquen vuit equip per conferència per disputar els play off i les eliminatòries són al millor de set partits. Els campions de cada conferència disputen la final al millor de set partits. Durant la temporada regular els equips juguen quatre partits contra els equips de la mateixa conferència i dos partits contra els de la conferència contrària, és a dir: els Lakers i els Clippers de Los Angeles juguen quatre partits entre ells, però només dos contra el Knicks de Nova York. Moltes més coses estan sota el control de la NBA, com ara els coneguts Drafts, el control salarial, etc. etc.
La GFA no ho tindria fàcil, però la organització podria anar, per exemple, en aquesta línia:
-Quatre conferències (americana, africana, asiàtica i europea)
-10 divisions (2+2+2+4)
-Les divisions podrien ser de 10/12 equips
-Dos partits per setmana.
-Dos confrontacions entre equips. Un partit a casa i un a fora.
-Els playoffs no serien –òbviament- al millor de set partits.
-La fase final dels playoffs podria tenir diversos formats de manera que el final de temporada podria ser com un mundial de clubs anual.
-Etc. etc.
Podríem anar seguint però el tema és molt complex i admet infinitat de matisos. L’objectiu del post no és entrar al detall. L’objectiu és reflexionar sobre un greu problema que té el futbol professional i proposar les gran línies de com s’hauria de plantejar la seva solució. I ja em disculpareu si alguna dada no és exacta o prou rigorosa.
