Un bloc independentista i del Barça o un bloc del Barça i independentista.
El TSJM suspèn el reglament municipal de Pozuelo de Alarcón per erradicar el català. El Tribunal Superior de Justicia de Madrid (TSJM) ha suspès cautelarment l'aplicació de l'article 5.1 del Reglament Orgànic Municipal (ROM) de l'Ajuntament de 'Pozuelo de Alarcón' (Madrid) on s'hi contempla el castellà como llengua única del Consistori. La sala entèn que l'exclusió del català dels usos lingüístics municipals vulnera la Constitució.
Ja fa uns quants anys que ens escenifiquen la presentació dels pressupostos generals de l'Estat en format digital. N'hi ha prou amb un pen drive de poques gigues. Els que ja tenim una edat però, recordem l'època en que arribaven unes quantes furgonetes a la Carrera de San Jerónimo i descarregaven dotzenes de toms de llibres -format enciclopèdia- que encabien els milers de pàgines dels pressupostos a debatre. Canvien les formes però el fons es manté. Ni abans es podien llegir els milers de llibres a fons, ni ara es pot llegir el pen drive a fons. Ni falta que els hi fa. Del que es tracta és d'escenificar un debat entre els diferents grups de la càmera amb el teló de fons dels pressupostos, diguin el que diguin els pressupostos. Només cal saber-ne les grans línies i prou. Des que hi ha democràcia es repeteix la història. El govern defensa -lògicament- els seus pressupostos i l'oposició -sistemàticament- els rebutja. I sempre passant pel debat previ -i la consegüent derrota- d'alguna esmena a la totalitat. Després arriba el debat pròpiament dit i i s'aconsegueix el vot favorable d'algun grup minoritari a canvi d'acceptar esmenes tipus la deixallaria de Castelldelprat o l'Institut de Montsacabra. Tot plegat la xocolata del lloro. Bé, parlo de memòria, però diria que tots els pressupostos de la democràcia responen al mateix esquema o similar. En resum, el debat dels pressupostos té molt de debat i poc de pressupostos. I és que els pressupostos són faves comptades i el marge de maniobra és molt petit. La pujada d'impostos -aquest any- només serveix per rebaixar el dèficit i el capítol d'inversions -en general- serveix per distreure al personal, doncs ja sabem que no s'executen ni el cinquanta per cent de les inversions pressupostades. I qui dia passa, any empeny. Així doncs, de la mateixa manera que ja vaig desmitificar, per exemple, al Francino i al Gabilondo, també fa temps que he 'desmitificat' els pressupostos. I que no em vinguin amb històries.
La Casa Real congela su presupuesto para 2010, con 8,9 millones de euros
A casa encara estem trasbalsats i en estat de shock. Des d'aquest bloc volem fer una crida a solidaritzar-se amb la Casa real i a que tothom contribueixi amb les seves desinteressades aportacions. Nosaltres tampoc volem restar insensibles davant d'aital injustícia i hem decidit que enviarem vint euros i una màquina d'afaitar.
Aquests són els sis partits que falten per completar la cinquena jornada de la lliga espanyola. Partits amb interès zero per a la gran majoria d'aficionats i que ni tan sols provoquen una mínima trempera als propis socis i seguidors. Davant d'una oferta futbolística d'aquestes característiques es fa difícil entendre com encara queden aficionats al futbol que no es plantegin -seriosament i d'una vegada- la necessitat de posar en marxa una lliga europea o mundial.
"Laporta. Jan Laporta. Agent 003 al servei de la llibertat dels catalans, amb llicència per guanyar una lliga de cada dues, el doble de Champions que en tota la història, endinyar-li sis gols al Bernabéu als nostres enemics i convertir en papilla el Grupo PRISA. I fer-ho a més amb els analfabets funcionals de la premsa esportiva barcelonina segregant bilis cada cop que pensen en ell."
©Popota de Rival Petit
Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone
Fiscalitat SICAV
Recordem que les SICAV són aquelles societats d'inversió col•lectiva al servei de les grans fortunes de les sagrades famílies d'aquest país, on el nombre d'accionistes es completa amb "mariachis" i a sobre estan exemptes de ser controlades per Hisenda.
Recordem també que fa poc més d'un any el Gobierno Zapatero va suprimir l'Impost sobre el Patrimoni per acabar-ho d'arrodonir.
La fiscalitat de les grans fortunes a l'alçada mileurista.
Visca els impostos indirectes!
PD
Observi's amb atenció l'espoliant tipus de gravamen de les SICAV
Sempre he mantingut i mantinc, que les seleccions nacionals no em provoquen ni el més mínim interès. Ni m'interessa la seva existència ni m'interessen les seves competicions. Si de mi depengués quedarien eradicades definitivament en quatre dies. Seleccions....ni les catalanes. Bé, puc comprendre que hi hagi partidaris de les seleccions catalanes si s'entén com una reivindicació per tenir els mateixos drets que tenen els altres. En tot cas es tractaria d'un sentiment transitori fins que tinguem un estat propi. Una cosa semblant a la meva vocació independentista, que també és transitòria. Òbviament, deixaré de ser independentista el dia que Catalunya sigui independent.
Però no ens enganyem, hem de reconèixer que el tema independència està una mica magre i va per llarg. A menys que un tsunami de proporcions bíbliques arrasi la meitat occidental de la península ibèrica o un terratrèmol de grau 10 a l'escala de Richter provoqui la irrupció d'una cadena de vuit mils a la frontera sud de Catalunya que dificulti els hipotètics avanços de l'Acorazada Brunete, la qüestió indepe està lleugerament complicada.
D'altra banda sembla totalment acreditat que hi ha catalans i fins i tot catalans culés, que sorprenentment vibren amb la roja - elequipodetodos. Catalans que accepten amb resignació cristiana i covarda submissió la autoritat dels estaments oficials del futbol. Catalans abonats a la teoria del peix al cove, quina màxima aspiració és aconseguir que la Fifa i la Uefa tinguin pietat de nosaltres i facin el gran sacrifici d'alleugerir una mica el calendari i de subscriure una pòlissa d'assegurances que cobreixi les possibles lesions dels jugadors aportats a les seleccions. Està molt clar que amb actituds com aquesta només s'aconsegueix perpetuar el problema, quan el que realment fa falta són solucions radicals.
La globalització –futbol inclòs- és un fet i ja no té marxa enrere, els estaments del futbol es mouen bàsicament pels diners i el negoci, la majoria de partits de la majoria de lligues són insofribles (Valladolid-Almeria, Livorno-Atalanta, etc.etc), les fronteres i els estats canvien però les ciutats i els clubs perduren (abans amb la URSS i ara amb Ucraïna, el Dynamo de Kiev continua existint i guanyant lligues), la majoria d’aficionats s’identifiquen primer amb el seu equip que no pas amb la seva selecció i -en definitiva- si no hi haguessin seleccions, ni els aficionats vibrarien amb elles ni els jugadors es plantejarien anar-hi. Com diuen en castellà: “muerto el perro se acabó la rabia”, o com diem en català: “morta la cuca, mort el verí”.
Ens trobem davant d'un gran negoci on uns assumeixen les inversions i el risc i uns altres en recullen els beneficis i a sobre posen les regles del joc. Això no es pot permitir. Cal que els grans clubs prenguin la iniciativa, aportin idees i liderin la nova organització del futbol professional. I no cal fer grans invents, doncs ja està tot inventat: es podria començar per prendre exemple de la NBA i la seva manera d'organitzar el bàsquet professional nord-americà.
Si acceptem la hipòtesis de que seria més fàcil aconseguir la independència catalana que no pas dissoldre aquests búnquers que són la Fifa i la Uefa, haurem d'acceptar que qualsevol solució passa per integrar-hi aquests monolítics organismes
Primer de tot caldria prendre dos grans iniciatives:
1.-Refundació del G-14 amb la incorporació de clubs no europeus i fixar uns requisits objectius per formar-ne part. No importa si passa a ser el G-20 o el G-30.
2.-Fundació d'un nou organisme que batejaríem com a GFA (Global Football Association), integrat per la Fifa, Uefa i el G-xx, que controlaria l’organització globalitzada del futbol professional.
Recordem a grans trets que la NBA s’organitza amb dues conferències (Est i Oest) amb un total de 30 equips. Un total de sis divisions (tres per conferència) amb cinc equips per divisió. Es classifiquen vuit equip per conferència per disputar els play off i les eliminatòries són al millor de set partits. Els campions de cada conferència disputen la final al millor de set partits. Durant la temporada regular els equips juguen quatre partits contra els equips de la mateixa conferència i dos partits contra els de la conferència contrària, és a dir: els Lakers i els Clippers de Los Angeles juguen quatre partits entre ells, però només dos contra el Knicks de Nova York. Moltes més coses estan sota el control de la NBA, com ara els coneguts Drafts, el control salarial, etc. etc.
La GFA no ho tindria fàcil, però la organització podria anar, per exemple, en aquesta línia:
-Quatre conferències (americana, africana, asiàtica i europea)
-10 divisions (2+2+2+4)
-Les divisions podrien ser de 10/12 equips
-Dos partits per setmana.
-Dos confrontacions entre equips. Un partit a casa i un a fora.
-Els playoffs no serien –òbviament- al millor de set partits.
-La fase final dels playoffs podria tenir diversos formats de manera que el final de temporada podria ser com un mundial de clubs anual.
-Etc. etc.
Podríem anar seguint però el tema és molt complex i admet infinitat de matisos. L’objectiu del post no és entrar al detall. L’objectiu és reflexionar sobre un greu problema que té el futbol professional i proposar les gran línies de com s’hauria de plantejar la seva solució. I ja em disculpareu si alguna dada no és exacta o prou rigorosa.
Inter-Barça 0- 0 Més Que Un Club es deixa dos punts a San Siro López contra l'autobús més car del món perfectament estacionat davant la porta. Els blaugrana fan una exhibició de possessió tan impressionant com exasperant la seva negació cara a porteria, que cal esperar que es corregeixi ara que som a la Champions de broma, perquè a la de veritat quan tots els rivals del Barça mutin en sinistres ínters, el mariscal Guardiola haurà de tenir algun pla més enllà d'encomanar-se als esperits de Kaiserslautern i Stamford Bridge. Ja en aquest espai líder mundial en (contra)informació futbolística us vàrem il•lustrar sobre aquest esput que dins la història del futbol és l'Inter, club històric de l'aristocràcia milanesa i a qui la humanitat deu aquest càstig del catenaccio. L'Inter ha estat sempre al futbol el que el PSC i el PSOE són al socialisme, i l'adveniment del Soviet Mundial portarà la dissolució immediata d'uns i altres, amb les condemnes afegides a Joan Ferran, Miquel Iceta, José Zaragoza, Pepiño Blanco i Fatxi López de visionats repetits de qualsevol Inter-Juve, l'altre dolent del futbol italià. Racció extra de vídeos de l'Inter de Mourinho per a tots els sandronunyistes que varen xalar d'allò més veient la màquina culer estavellar-se contra el mur negre-i-blau dreçat per Mr Snoid Mourinho, que deixa en els seus equips la marca inequívoca de la seva personalitat afectada de traumes de la infantesa i que com el personatge de la cançó dels Kortatu viu en guerra permanent amb el món i la humanitat, com es coneix amb el seu futbol concebut per envil•lir el gènere humà i que sedueix els subjectes envil•lits que varen fer campanya per asseure'l a la banqueta blaugrana. A Mr Snoid caldrà reconèixer-li això sí, d'haver trobat el seu lloc en el món i en la vida a Thiago Motta, ço és, a l'Inter deixant anar la cama. Com a derivada indesitjada del partit, l'haver d'aguantar mongers incansables, quatre mesos després del ja gloriós i immortal maig '09, amb allò de "ja ho veieu, l'important és guanyar, no jugar bé". Som en any d'eleccions i la bilis supura amb cada cop més efervescència, i arribat el moment de tornar a passar comptes la farem empassar amb galledes tota la llarga llista que passarà per Liublianka, a l'estil dels indis que feien ingerir or fos als espanyols. El 22 de maig però els espanyols no ingeriran or fos, sinó una substància orgànica que produeixen en grans quantitats i que no tenen necessitat d'anar a robar. Ha començat l'operació Bernabeu Burning i ells ho saben. Per això, enguany ja poden parlar de "canguelo" amb absolutat propietat. El que els regalima cuixes avall.
Dynamo Kíiv - Rubin Kazan 3-1 Derbi exsoviètic que no passarà a la història, amb victòria ucraïnesa que tanmateix no es preveu que provoqui represàlies de Putin i del seu mini-jo Medvédev. De moment no cal témer pel tancament de l'aixeta del gas ni per caps nuclears apuntant a la capital del Dniepr. Una altra cosa serà si Ucraïna ingressa a l'OTAN i la VI Flota nordamericana s'instal•la a Sebastopol. De moment els amants de la pau mundial tenen més a témer d'una final de Champions Barça-Madrid.
***** Brillant crònica del camarada Ròdia del bloc Rival Petit.
